Nadal

Navidad, navidad, dulce navidad....
Mentre anava cap a la feina, per la gran via, on la fira de reis ja esta casi muntada; ha arribat a les meves oïdes aquesta cantarella.
Provenia d’una veu petiteta, dolça ,de nen.
M’he girat.
I a l’altra vorera, he vist tres mare joves, vaja de la meva edat, amb tres carretons de nen petit, ens els que hi estaven ubicats sota un munt de roba (bufanda barret, jersei, abric, guants, manteta....) uns ullets i unes veuetes alegres que eren qui cantaven aquesta cançó.
Immediatament, he fet un viatge astral a la meva infantesa.
Aquella en la que els Nadals encara m’agradaven.
He recordat, com m’agradava anar a casa del meu avi, a dinar sopa i carn d’olla.
Al carrer Robrenyo, en un primer pis. Al que per entrar es picava a un timbre que feia quelcom com breeebbreeeeb, i des del primer pis es sentia la veu del tiet A, o la tieta E, que deien:
-Ja va...
Un d’ells estirava un cordill, que arribava fins a la porta i aquesta s’obria.
Allí estava, el meu avi M, tots els germans del meu pare amb les seves parelles i els meus cosins.
Ens ajuntàvem una bona colla, en un menjador molt petit, d’una casa vella, llarga i freda, però que aquell dia, malgrat les diferències, s’escalfava d’alegria, rialles i nens petits.
El millor moment era quan tots els nens, un mínim de 5, esperàvem darrera d’una porta, amb uns pals per a picar sobre d’una caixa de fusta, esperant que aquesta cagués caramells, confits, sobres plens de soldadets, de cowboys, de nines o de paracaigudistes, tots ells de plàstic.
Però això va acabar.
Un bon dia, els germans dels meus pares, ja no es van reunir més.
Aleshores, els vam canviar, per un dinar a casa amb els meus pares, la tia M, les ties (germanes del meu abuelo matern) i els abuelos que venien de Saragossa.
Amb els anys els meus abuelos també van desaparèixer, més tard ho varen fer les ties, i finalment ho va fer el meu pare.
Així que, va arribar un any, que només vam quedar la meva mare, la tia M i jo. Perquè E estava amb la seva família i X amb la família postissa.
L’any següent la cosa va ser pitjor, la meva mare tampoc va arribar al Nadal. E tampoc hi era. I el meu germà estava desaparegut a Huelva que no es sabia, si venia o no (no vam saber res d’ell fins passats els Nadals).
Es per tot això, que el Nadal no m’agrada.
Aquest, per a mi, significa la pèrdua gradual del meu vincle familiar.
Implica recordar que en el curt transcurs de 34 anys, tots s’han anat, han desaparegut, ja no hi són. Es durant aquest dies que més m’adono de lo soles que estem, i les poques ganes que tinc de pertànyer a grups nous, perquè ells també tard o d’hora desapareixeran.

Platoon

Chris Taylor: [voiceover] I think now, looking back, we did not fight the enemy; we fought ourselves. The enemy was in us. The war is over for me now, but it will always be there, the rest of my days. As I'm sure Elias will be, fighting with Barnes for what Rhah called "possession of my soul." There are times since, I've felt like a child, born of those two fathers. But be that as it may, those of us who did make it have an obligation to build again. To teach to others what we know, and to try with what's left of our lives to find a goodness and a meaning to this life.

http://es.youtube.com/watch?v=j7uiHDCrFHU

M i "l'home-noi"

Avui he somiat que vivia en una casa abandonada, una casa sense sostre i amb les parets sense pintar.
He somiat que estava tancada entre uns murs gruixuts, de pedra, freds.
Estava envoltada per unes parets d’un blanc brut, escamat, en les que per sota del blanc es deixaven veure restes de pintura groga, blau cel, verd hospital...
Era fosc, i no sé molt bé si era de nit o de dia. Recordo una finestra profunda, que s’anava estrenyent a mida que avançava cap a la llum que lluitava per entrar des del carrer a través d’aquest mur dur i dens....

A la cambra on estàvem els tres, només hi havia sobre el terra fred de ciment esquerdat, un matalàs de llana, a ratlles sense llençols; una taula coixa, petita, de fusta rosegada pels corcs, d’un marró molt envellit pel pas del temps.
També hi havia una cadira, de fusta semblant a la de la taula, però d’un marró més rogenc.
Allí s’asseia ell, blanc com la cera, amb uns pocs cabells grisos, la barba sense afaitar i també força grisa.
Estava quiet, llegint el diari, impertorbable.
Semblava carent d’ànima, d’esma o de sentiments. Contrastava amb la rialla, dolça, viva, juganera, alegra d’una nena, de no més de 3 anys, que portava un vestidet de flors roses, petites, amb un estampat viu però poc clar.
Jo estava estesa al catre, callada. Com morta em contemplava l’escena.
S’escoltava un silenci gèlid, esfereïdor, tan fred i fosc com la cambra, que només es trencava, de tan en tant, per les corredisses, la rialla a la veu aguda de la nena dels cabells a lo garçon.
Ella saltava al voltant seu, el molestava, però “l’home-noi” no aixecava la vista de les pàgines d’esports.
Aleshores, corria cap al matalàs a ratlles i em mirava, acostava la seva carona alegra, feliç i riallera a les meves galtes calentes però de color de la cendra. Em mirava i emetia un petit xiscle ensordidor, un esclat de calor que contrastava amb la freda escena.
Després, tornava a moure els seus peuets descalços, tous, petits i bruts, fins que s’acostava a ell, i el mirava callada, seria, muda; esperant que ell digués quelcom.
Així, una i una altra vegada.
De sobte, els llavis de “l’home-noi” van mussitar quelcom, que jo no podia i no intentava sentir, però ella va obrir els seus ulls grossos, foscos, alegres, plens de vida, tan com va poder, i el va mirar embadalida, amb estima, amb admiració; les guspires a la seva mirada denotaven l’amor que li professava.
Instantàniament, va córrer cap a mi, com havia fet les altres vegades, però aquesta vegada entre les seves rialles, jo escoltava el xiuxiueig d’una cantarella. Jo no vaig poder desxifrar els mots de la cantarella fins que ella va estar pràcticament sobre meu. La nena saltava sobre el llit, o del llit a terra, o corria davant meu i deia:

Lalalalala....Parles barroer, i no m’agrada. Parles barroer, i no m’agrada. Parles barroer, i no m’agrada. Lalalalalala...
Lalalalala....Ets brusca, els teus mots i certs actes m’incomoden. Ets brusca, els teus mots i certs actes m’incomoden. Ets brusca, els teus mots i certs actes m’incomoden. Lalalalala...
Lalalalala...T’has de guanyar el respecte del que t’envolten si vols que et respectin. T’has de guanyar el respecte del que t’envolten si vols que et respectin. T’has de guanyar el respecte del que t’envolten si vols que et respectin. Lalalalala....

Jo la mirava estranyada, trista, amb el ulls mig tancats, perquè no eren prou forts per ser oberts. Aleshores li vaig preguntar:

Tu penses això de mi?

Ella, va moure el cap d’un costat a l’altre, com fent que no, i la seva cara va deixar veure el seu gran somriure, que només mostrant-se enenyava les sevs dents rodones i perfectes. La nena va seguir fent que no amb el cap i va alçar el seu bracet, prim però ben format, assenyalant a “l’home-noi” que seguia assegut a la cadira, llegint el diari a les fosques i no s’havia adonat en cap moment de l’escena.

La Compra

Abans d’ahir, vaig haver d’anar al supermercat, perquè com deia E: el ratolí de la nevera estava apuntant-se al cap amb una pistola.

La historia és que, momentàniament han tret el Mercadona que hi havia al costat de casa, crec que el tornen a obrir a finals d’agost. Menys mal, perquè això d’haver d’anar a comprar al Caprabo de Rocafort o al Sorlisdiscau de Gran Via em mata. Qualsevol dels dos esta massa lluny de casa per a que jo carregui molta cosa.

Crec que al final m’hauré de comprar un carro perquè amb les bosses em moro....
Bé doncs dimarts passat vaig anar al Sorlisdiscau, ara feia dies que no feia la compra, bé per variar els meus braços només van donar per begudes esmorzars i algun sopar.

Vaig començar amb les Coca-colites, aquestes, el formatge Havarti i el pernil dolç, són imprescindibles per a sopar, les poques nits que sopo a casa. (procuro quedar amb algú cada nit, perquè no m’agrada gens estar sola al pis... em panseixo)
Pa Bimbo, per els biquincitos o les torradetes del matí, no em calia, encara en tenia de l’última vegada que vaig anar al supermercat.

Després d’això vaig anar a per els esmorzars, qui em coneix, sap que no puc passar sense aquest àpat. E sempre deia que m’agafava mal de cap si no em prenia el cafè només llevar-me. Així que em vaig acostar a la prestatgeria d’enfront de la nevera dels iogurts, i vaig agafar el meu cafetonet, o millor dit els seu succedani (Marcilla soluble) que em desperta cada matí, després la llet, vaig emportar-me 4 tetrabricks perquè amb tot el que duia no podia carregar res més, i malgrat que tenia pa Bimbo per a les torrades amb mantega que prenc al matí, vaig pensar que podia comprar doowaps o galetes, així que vaig caminar fins a la secció de magdalenes i galetes...

I aleshores em va passar, vaig mirar la prestatgeria dels dolços i allí estaven les galetes Diver, mirant-me, rient com tantes altres vegades ho havien fet, dient-me :
Compra, compra que a k li encanten...El somriure de les galetes es va clavar al meu pit, el nus a la gola em va fer mal de tant que m’oprimia. Finalment, vaig agafar unes magdalenes amb xispetes de xocolata i vaig marxar ràpidament a la cua de la caixa, vaig pagar, per cert que el Sorlisdiscau em va semblar car, i vaig carregar tres bosses i 4 litres de llet fins a casa.

Diputació 80

Perqué no ho enteneu, perqué em dieu que m'il.lusioni amb el pis, que és normal tenir tants desajustament i material espatllat al principi? Rentadora, cadira sense pota, mobles que no vull... Factura de la llum erronea que he de pagar i no del temps que porto...
Perqué em dieu que m'ilusioni amb això.????

Quan jo només veig que HE INCREMENTAT els problemes que tinc normalment?

Problemes derivats de gestinoar tres vides ingestionables i 2 morts inacabables, 2 pisos (ara tres) amb coses a reparar constantment, amb denuncies del veins inacabables, etc

Perque voleu que m'ilusioni amb això? Pot ser perqué vosaltres només gestioneu la vostra de vida?

MJ tu no has tingut mai problemes de diners i encara menys familiars...

No tinc més ganes de parlar amb advocats, gestors, personal de l'administració, lampistes, llogaters, veïns, inquilins ara només em falta haver de parlar amb propietaris... I com a mínim 2 cops per setmana.
Pq dieue que és normal.
En aquests moments odio el pis on visc, odio el seu lavabo, la llum de la cuina, el soroll del carrer diputació, el veí que escolta el cara el sol, las 2 habitacions sense llum, les claus de les que no puc fer mai copies , l'olor a gos i humitat que es nota al entrar, les cadires de quadrets.
Odioals que opinen sobre el mobles que te el pis i dieuen que els podria llençar qui no entenen, pq no me'ls deixen tirar, sort que els tinc pq sino ni això tindria.

Em sento cansada, mai trobaré el meu lloc, el problema deu ser més inter que espaial!

Quin horror no em trobo.

Sento que m’acaben de robar 4 anys de la meva vida

Feia temps que pensava que no podia patir més, que en aquest món res em faria tant de mal com que la mort s’emportés als meus pares.

Però el dolor té mil maneres de manifestar-se.

El dolor que sento en aquests moments no és com el que vaig sentir els dies de les seves morts; aquell dolor era més sord, més dur, més constant.

El dolor que sento ara és més intens, més punyent més rabiós.

Perquè és el dolor de la impotència, de l’engany, de la tristesa de tenir la certesa de aquell a qui has estimat tant, per qui haguessis donat la teva vida, aquell amor que per a tu havia estat incondicional, no era bidirecional; com a mínim en el sentit en el que tu et dones.

És el dolor d’haver donat molt, sense intenció de rebre res a canvi, però havent rebut únicament l’engany constant i l’estafa. Acabant essent la persona menys valorada, per aquell que per a tu era tot el teu món.

Disculpant sempre les seves desatencions, pensant que aquestes eren fruit de que E era com ell era.

Però NO!!!

Les desatencions eren fruit del fet de saber que jo hi era, de saber que jo era incondicional, que sempre estava allí. Això a E el feia sentir tranquil, el feia sentir que dient una tontuna, o fent me riure era suficient. No calia fer-me regals si estava trista, no calia escoltar-me si plorava, no calia tenir detalls si no els demanava, no calia ajudar-me econòmicament amb tots els problemes que jo tenia si no ho demanava jo explícitament...

JO CREIA QUE E ERA AIXÍ, I HO DISCULPAVA, PERQUÈ E EM FEIA RIURE.

Fa 4 anys, després de haver tallat i estar clamant pel seu perdó. Vaig veure per primera vegada amb els meus ulls els seu engany. L’engany amb algú que una tarda de diumenge es va presentar a casa seva buscant-lo quan jo hi era.

Ho vam parlar, ho vaig entendre, vaig perdonar i vàrem seguir de nou. Però mai més va ser el mateix, jo em vaig tornar més exigent, i ell defugia les meves exigències.
Mai més va ser igual, pot ser si que la relació va créixer en sentiment del que jo creia que era amor, quan només era costum i comoditat per part seva.

Jo no entenia, perquè E mai volia estar amb mi intmament, no sabia que passava, preguntava i no hi havia, de fet encara no hi ha, resposta.
M’he sentit tan sola, a tots nivells, m’he sentit soltera amb parella, he sentit que jo no volia estar amb ningú (que per cert, no m’han faltat possibilitats), perquè el meu cor només pertanyia a una persona, que era E .

Jo havia de buscar alguna explicació al fet que E tingués un desinterès físic en mi, tant gran. Per aquest motiu, em vaig tornar desconfiada, ho mirava tot, ho regirava tot, hi havia èpoques de més calma. Però quan jo trucava a E per veure si venia a sopar, ell no l’agafava i es presentava a les tantes de la nit sense ni haver-me tornat la trucada; creia embogir. En aquelles ocasions trobava moltíssims indicis d’enganys, que ell justificava i que jo creia, perquè realment (de fet ara ja no sé que pensar) estava o em feia sentir molt paranoica, no podia pensar que res de tot allò fos veritat, perquè estava convençuda de que el coneixia.

Però fa poc, el vaig deixar, ho vaig fer perquè m’agradava algú, necessitava aclarir-me, necessitava saber si realment lo nostre estava tan mort com jo creia o no.

E mai va intentar rescatar-me, jo no devia valer prou per ell, no ho va intentar ni com amiga, ni com a parella, ni com amant ni com a persona. Qualsevol dels contactes que teníem, eren per part meva.

Fins que fa un parell de dies, que vaig saber que E havia enviat a una altra E un ram de 30 roses el dia de sant Jordi. Ja veus, ho podia fer, ja no sortíem no?

El vaig trucar i vaig tornar amb les preguntes, ell em va explicar que havia estat una amant amb la que havia tingut un rotllo fa 2 anys, que no era ningú important, però que seguia mantenint contacte amb ella, i que últimament aquesta noia estava trista i que per això li havia enviat les flors.

Em vaig sentir la persona més desgracia del món, perquè E no m’ha fet mai un regal d’aquest tipus quan estic trista, estava trista? Perquè si jo el trucava plorant, ell no m’enviava 30 roses sinó que arribava més tard a casa? Perquè no em feia mai regals el dia de reis, del meu aniversari de festes varies...

Com és que, a mi que m’estima tant, no té cap atenció?
Per comptes si les té amb algú a qui s’ha follat “puntualment” mentre sortia amb mi? Concretament se la ha tirat (un a o varies vegades) en el moment que es van morir els meus pares, més concretament mentre no volia tenir relacions amb mi.
I com és que E estranyament, sense cap motiu en concret, com per allò de l’atzar ha decidit mantenir el contacte durant dos anys amb ella i ser el seu cònsol ara quan ella (que no és ningú) està trista?

Com és que algú que no és important per a E ho sembla tant, i algú que en teoria si ho era no ho sembla gens?

Tinc la sensació de que m’han pres quatre anys de la meva vida, que me’ls han robat de cop. Descobrir que importes tan poc a algú que a tu t’ha importat tant, em fa sentir, a part de molt estúpida, molt trista.

E jo no se si et mereixo, la veritat, el que sí sé és que tu a mi no em mereixes.

Ara només espero que el meu SOL, aquell que de tant en tant veig sortint de la muntanya de Montjuïc, a través de la finestra del pis on estic ara instal·lada, en el que només hi tinc un matalàs, una estora i una burra, comenci (com més aviat millor) a il·luminar amb la seva força estiuenca, la meva vida, tan fosca ara per ara.

TOVALLOLES

Hola M t’he robat les tovalloles, aquelles que tenies a l’armari des de que et vas casar i que no havies fet servir mai.

Si aquelles blanques que, tenen brodat, una en color groc i una altre en color verd V.R.

També t’he robat altres tovalloles, però aquestes són les que especialment em recoden a tu.

M’hi fan pensar perquè recordo, que de petita no les podia fer servir, jo no entenia perquè tenies tantes tovalloles blanques noves que no podíem utilitzar a casa. Ara finalment, que tu no hi ets, i tot i que per a mi haurien de tenir brodat M.A en comptes de V.R., les faig servir jo.

També em vas acostumar a tenir moltes calcetes, i ara m’he convertit en una maniàtica de les calcetes sense estrenar.

Recordo que em compraves calcetes Avet de ratlletes primes i claretes en color blau cel i blanc o rosa i blanc. Aleshores, arribàvem a casa i les guardàvem al calaix juntament amb les velles. Tard o d’hora, arribava un dia consideraves que les velles eren suficientment antigues com per ser substituïdes per les que estaven dintre de la seva capceta de cartró. Aquell dia, no se perquè, em feia molta il·lusió estrenar-les.

Ara encara ho faig, compro calces i les guardo en les seves bosses o capses i el dia que en tinc ganes les estreno...

Quines coses...
Ara a la casa buida nova, hi penso molt en les tovalloles, en les calces i en les hores mortes que em queden entre la feina i la dansa. Abans quan estàveu, les invertia en anar a casa a veure’t, i així explicar-te els problemes que tenia. Ara que el dia a dia se’m fa pesat, perquè tinc moltes coses a explicar, vaig al pis buit del poble sec, m’assec al matalàs i recordo quan aquestes estones les invertia en els teus consells o les teves bronques. I saps que? M’adono de quan et necessito i de quan et trobo a faltar....

M'he perdut

No sé on sóc.
M’he perdut.
Definitivament estic perduda, més perduda que mai, estic tan perduda que ni em trobo.
Mai hagués pensat en tornar a estar així, feia anys que no em sentia tan desgraciada.
Ni tan sols quan us vau morir vaig sentir tanta desorientació, pot ser sí vaig sentir un gran dolor, però no vaig sentir això que sento ara, que es tan estrany que ni sé que sento.
M’he enlluernat per un raig de llum de bombeta de trenta wats directa als ulls?
He escapat de la dolorosa soledat, per caure en el buit enganyós?
He confós desesperació per coratge?
Sóc injusta, pot ser sempre ho he estat, però no trobo, no trobo res que em torni la calma.
Ningú no ho nota, ningú no ho sap.
Només tu.

L'habitació de l'armari

Avui m’he llevat a l’habitació del armari, ja porto tres setmanes llevant-me a l’habitació de l’armari. (Clar, que ho he triat jo...)

I sort que la tinc, sort de la meva companya de pis, que m’ha posat un llitet taronja en aquesta cambra, en el lloc on abans tenia una sisi que ha hagut de passar al menjador, per a que jo em pugui estar a l’habitació de l’armari.

Es una cambra molt petita, que te una finestra perfectament recoberta per una cortina de fustes molt mona. Això sí, la V i el G m’han dit que no em canvií amb la llum encesa, perquè des de fora qualsevol veí, que vagi a treure les escombraries, veurà com em despullo.

De fet, l’altre dia em van fer una demostració, jo i la V vam sortir al replà de l'escala, mentre el G feia tontunes en aquesta cambra, la veritat és que es podia veure perfectament la petita piga que té ell al costat d’un ull.

Però cada nit quan hi arribo, després de dansa, m’oblido de canviar-me amb la llum apagada.

Arribo, em trec les botes, em poso el pijama, i aleshores bé el pitjor, obro l’armari, (que curiós que estigui ara a l’habitació de l’armari, perquè de petita quan tenia un problema, una rabieta, o m’enfadava amb algú de casa, sempre m’encongia i m’amagava dintre de l’armari que hi havia a la meva habitació) i trec els mitjons dels gossets. Els agafo amb les dos mans, els miro, penso, recordo, m’enyoro molt i me’ls poso.

La melangia m’envaeix, la veritat no sé on sóc, només sé que ja no puc amagar-me per més temps a l’armari, necessito un lloc meu, necessito una llar on estar-m’hi.

Als matins, torno a guardar el mitjons de gossets al costat d’una capsa, on hi guardo els mitjons i les calcetes, els miro i em pregunto:
¿Estaré fent bé, no estarien millor al costat de la bossa de les cremetes, tirats entre el sofà i els coixins de la R?

Para JOTA

Els records ens fan reviure i ens ancoren al passat, les il·lusions futures ens enlairen cap al desconegut.

En un futur, les il·lusions futures acabaran convertint-se en records, que ens ancoraran en el que ara és present .

Jo no puc viure sense records; perquè són ells qui em fan veure el valor de les coses, són ells qui tot sovint , quan hi penso, em dibuixen un somriure.
Curiosament, només recordem les coses bones, dels que ens envolten o ens han envoltat, aquells moments que ens han fet riure, que ens han emocionat, que ens han fet plorar...
I si recordem coses desagradables, resulta meravellós veure que amb el temps la seva ridiculesa les ha convertit en anècdotes divertides, amb les que et pots acabar rient de tu mateix, per haver estat tan estúpid en un moment donat...

Per viure també necessito les il·lusions, perquè són elles les que em fan sentir viva, les que m’empenten i em droguen d’emoció i de vivències, són elles les que em neguitegen i fan posar la pell de gallina.

El joc entre les unes i les altres es la vida, perquè els records han estat il·lusions i les il·lusions en poc temps esdevindran records.

En 24 dies recordaré que fa 2 anys va nevar. Per a mi aquella neu va ser un regal, un regal que se li va fer a la meva mare; és per això que espero amb molta il·lusió que el proper dia 1 de març torni a nevar, per tal de reviure amb alegria la tristor d'aquell dia.