Caminant cap a la feina, mentre deixava d’escoltar Amaral (si, si Amaral, E. m'ho va gravar a la i-pod i jo ho escolto) per Clap your hands, he passat per una pastisseria que a l’aparador tenia unes galetes rodones en forma de cara de pirata, ha estat aleshores quan he començat a recordar.
He recordat el matins dels 80s.
He recordat que cada matí em llevava molt aviat amb l’objectiu de ser la primera en arribar a l’escola. Evidentment, això no era idea meva però jo vivia aquesta competició com si ho fos...De fet, ara se que era la tècnica del meu pare, per poder-me deixar a l’escola a les 8:00h, una hora abans que comencessin les classes, i que jo estigués contenta amb la idea!!!
Ell i jo, sortíem de casa ven d’hora i començàvem a donar voltes intentant recordar on ell havia aparcat el cotxe el dia abans... Un cop el trobàvem, ens hi asseiem i ens dirigíem cap a un petit forn que hi havia darrera de la casa dels meu pares (com tot es canvi ja fa anys que aquest no hi és). Ell entrava i venia amb el meu esmorzar, una espècie d’ensaïmada de brioix que tenia una un somriure molt gran de crema, un nas de cirereta confitada i uns ulls de xocolata, i que era molt enganxosa perquè estava recoberta d’una capa de gelatina dolça.
Després em portava a l’escola tot preguntant-me les taules de multiplicar:
A veure M, la del set ( per a mi era la més difícil i per això sempre me la preguntava), ara al revés, ara saltejada, quan enfilàvem pel club de tenis i veiem el Liceu Francés ja sabia que em quedava només passar el parc de l’oreneta per a deixar de passar aquella estona amb ell.
Avui fa un any que el malson del 27 d’octubre es va repetir i encara ara no me’l acabo de creure.
Un petó als dos.
M.
