M'he perdut

No sé on sóc.
M’he perdut.
Definitivament estic perduda, més perduda que mai, estic tan perduda que ni em trobo.
Mai hagués pensat en tornar a estar així, feia anys que no em sentia tan desgraciada.
Ni tan sols quan us vau morir vaig sentir tanta desorientació, pot ser sí vaig sentir un gran dolor, però no vaig sentir això que sento ara, que es tan estrany que ni sé que sento.
M’he enlluernat per un raig de llum de bombeta de trenta wats directa als ulls?
He escapat de la dolorosa soledat, per caure en el buit enganyós?
He confós desesperació per coratge?
Sóc injusta, pot ser sempre ho he estat, però no trobo, no trobo res que em torni la calma.
Ningú no ho nota, ningú no ho sap.
Només tu.

L'habitació de l'armari

Avui m’he llevat a l’habitació del armari, ja porto tres setmanes llevant-me a l’habitació de l’armari. (Clar, que ho he triat jo...)

I sort que la tinc, sort de la meva companya de pis, que m’ha posat un llitet taronja en aquesta cambra, en el lloc on abans tenia una sisi que ha hagut de passar al menjador, per a que jo em pugui estar a l’habitació de l’armari.

Es una cambra molt petita, que te una finestra perfectament recoberta per una cortina de fustes molt mona. Això sí, la V i el G m’han dit que no em canvií amb la llum encesa, perquè des de fora qualsevol veí, que vagi a treure les escombraries, veurà com em despullo.

De fet, l’altre dia em van fer una demostració, jo i la V vam sortir al replà de l'escala, mentre el G feia tontunes en aquesta cambra, la veritat és que es podia veure perfectament la petita piga que té ell al costat d’un ull.

Però cada nit quan hi arribo, després de dansa, m’oblido de canviar-me amb la llum apagada.

Arribo, em trec les botes, em poso el pijama, i aleshores bé el pitjor, obro l’armari, (que curiós que estigui ara a l’habitació de l’armari, perquè de petita quan tenia un problema, una rabieta, o m’enfadava amb algú de casa, sempre m’encongia i m’amagava dintre de l’armari que hi havia a la meva habitació) i trec els mitjons dels gossets. Els agafo amb les dos mans, els miro, penso, recordo, m’enyoro molt i me’ls poso.

La melangia m’envaeix, la veritat no sé on sóc, només sé que ja no puc amagar-me per més temps a l’armari, necessito un lloc meu, necessito una llar on estar-m’hi.

Als matins, torno a guardar el mitjons de gossets al costat d’una capsa, on hi guardo els mitjons i les calcetes, els miro i em pregunto:
¿Estaré fent bé, no estarien millor al costat de la bossa de les cremetes, tirats entre el sofà i els coixins de la R?