El pinyolet madur

Hi havia una vegada un nen petitet, petitet, com un pinyolet.
Que no parava de queixar-se de ser petitet:

Mira que sóc petitet i ningú em vol...
Mira que sóc petitet i no m’estima ningú, amb lo que estimo jo a tothom...
Mira que sóc petitet i ningú m’ajuda, per això ho faig tot solet...

Es queixava tant de la seva estatura, i s’alimentava tan de la pena que feia sentir en els altres de la seva situació, que poc a poc va començar a créixer als seus propis ulls.

Primer va arribar a la mida d’una oliva, després d’un préssec, va fer-se gran com un meló. Finalment, tan va augmentar de mida, tan gran es va sentir, i tan poc va quedar de l’essència d’aquell nen dolç i insegur que constantment reclamava atenció, que es va dissoldre en l’ambient fins a convertir-se en aroma.

Era un aroma dolç a l’inici, però agre i pútrid quan més s’hi penetrava. Aquest aroma arribava a tots els humans; i al igual que feia quan era pinyolet els reclamava atenció per a no sentir-se sol.
Per a agradar-los, era molt dolç i afruitat a l’inici i s’oferia totalment. Tot i que el que oferia, no tenia fonament. No era clar, perquè l’únic propòsit que perseguia amb tot això era agradar, sense importar-se a si mateix, ni importar-li las seves renuncies, perdent-se en la seva manca de capacitat d’interiorització i principis, tot estava justificat per a no sentir-se pinyolet.

Al final, l’únic propòsit de tot allò, era alimentar-se de l’admiració que creia que despertava el seu aroma agradable; per això l’emetia amb força i cada vegada d’una manera més intensa; perquè per més que l’afalagués aquell al que se li havia insinuat per davant del nas, per a ell no era suficient; tenia la necessitat de sentir més vegades que era el millor aroma que mai ningú no havia respirat.

Però no s’adonava, i no sabia que, no es poden emetre tones d’aroma dolç, sense que aquests s’acabi podrint. Per això, en un moment donat, quan la manca de contingut i d’essència revolava sobre el nas de qui l’olorava, i l’ensumador renegava d’aquella ferum a pútrida, ell ho associava a enveja de la seva meravellosa olor, i acusava als altres de no saber emetre i dissipar olors tan encisadors com els seus que agradessin tan a tothom.

El que ell mai no entendria, era que els olors s’adapten, i que hi ha nassos, que no saben olorar més d’un aroma alhora, per això només volen olorar allò que reconeixen com a conegut i que els ha embriagat des de la primera vegada que va ser olorat.
D’altra banda, hi ha nassos que per a acontentar olfactors amb poques glàndules olfactives, prefereixen adaptar-se als olor forts que moure’s a buscar o potenciar altres essències més denses que complementin als aromes dolços....

Fins que un dia el pinyolet, es va llevar i no va trobar cap nas a qui encisar.
Primer es va entristir, més endavant, es va adonar, que la seva olor era massa perfumada i va començar a enyorar al pinyolet. Aquell pinyolet petit, però fort i robust, dens i consistent, intrencable, amb fonament, amb valors, amb idees molt millors i més intenses que les dels vapors aromàtics. Per un moment, va desitjar tornar a ser pinyolet, però romandre entre la família de pinyols no el va encisar i va preferir seguir entrant en les foses nasals dels humans, per a que ells l’inspiressin i l’acabessin expulsant del seu nas.

Pluja

Aquesta nit plovia.
Crec que plovia tan fora com a dintre.
O pot ser no, pot ser plovia més a dintre que a fora.
També tronava, tronava molt i molt fort, tronava tan fort que dintre es trencaven els pits i esclataven les goles.
Segur que, la indefensió dels nobles de cor, dels incompresos o dels menysvalorats per la seva comprensió; dels indefensos o de les víctimes de la prepotència dels altres.
La indefensió dels que no pertanyen en lloc o dels que creien pertànyer però un bon dia les llàgrimes els van fer veure que tot allò havia estat un miratge.
La indefensió dels utilitzats o dels que es deixen utilitzar.
Segur que la indefensió de tots ells fa que, Tláloc acompanyat dels petits taloquets de colors, és dirigeixin cap als cims de les muntanyes més altes, on amb el seu bastó trencaran els seus gibrells de fang, alliberant l’aigua que romania en aquests i provocant un gran terrabastall en el moment d’esclatar contra el terra.

BONA NIT

Bona nit

Reposa aquest dia tan llarg,
de tantes sorpreses, detalls, de jocs a provar,
de moltes vivències davant,
cançons diferents que no has sentit abans.

I relaxa els teus ulls tan inquiets,
ja és hora de cantar el non non
i entrar en el descans, per dormir tranquil,
per somniar, per entrar dolçament en el teu son tan blanc.

Tanca els teus ulls petitet, obra el teu son a la nit,
deixa que els macs i les bruixes facin jocs de l'encís,
observa els dracs que jugant sempre estan tan divertits,
escolta el cant de sirenes que canten per tu.

Deixa que prínceps de nit facin castells de paper,
deixa que nans impacients mostrin els boscos perduts,
segueix la cuca de llum per ensenyar-te el seu niu,
escolta aquest cant d'ocell que embriaga la nit.
Bona nit.

Descansa petit que demà
serà una caixa per encetar, per descobrir,
i treure els tresors dels sentits,
imatges, colors, olors diferents.

La lluna també et canta el non non,
acompanyada per els estels que adornen el cel,
i et gronxen perquè tinguis bon son,
i són el bressol del repòs més tranquil.

Tanca els teus ulls petitet, obra el teu son a la nit,
deixa que els macs i les bruixes facin jocs de l'encís,
observa els dracs que jugant sempre estan tan divertits,
escolta el cant de sirenes que canten per tu.

Deixa que prínceps de nit facin castells de paper,
deixa que nans impacients mostrin els boscos perduts,
segueix la cuca de llum per ensenyar-te el seu niu,
escolta aquest cant d'ocell que embriaga la nit.
Bona nit.

Andreu Rifé

miami2

 

miami