Mentre anava cap a la feina, per la gran via, on la fira de reis ja esta casi muntada; ha arribat a les meves oïdes aquesta cantarella.
Provenia d’una veu petiteta, dolça ,de nen.
M’he girat.
I a l’altra vorera, he vist tres mare joves, vaja de la meva edat, amb tres carretons de nen petit, ens els que hi estaven ubicats sota un munt de roba (bufanda barret, jersei, abric, guants, manteta....) uns ullets i unes veuetes alegres que eren qui cantaven aquesta cançó.
Immediatament, he fet un viatge astral a la meva infantesa.
Aquella en la que els Nadals encara m’agradaven.
He recordat, com m’agradava anar a casa del meu avi, a dinar sopa i carn d’olla.
Al carrer Robrenyo, en un primer pis. Al que per entrar es picava a un timbre que feia quelcom com breeebbreeeeb, i des del primer pis es sentia la veu del tiet A, o la tieta E, que deien:
-Ja va...
Un d’ells estirava un cordill, que arribava fins a la porta i aquesta s’obria.
Allí estava, el meu avi M, tots els germans del meu pare amb les seves parelles i els meus cosins.
Ens ajuntàvem una bona colla, en un menjador molt petit, d’una casa vella, llarga i freda, però que aquell dia, malgrat les diferències, s’escalfava d’alegria, rialles i nens petits.
El millor moment era quan tots els nens, un mínim de 5, esperàvem darrera d’una porta, amb uns pals per a picar sobre d’una caixa de fusta, esperant que aquesta cagués caramells, confits, sobres plens de soldadets, de cowboys, de nines o de paracaigudistes, tots ells de plàstic.
Però això va acabar.
Un bon dia, els germans dels meus pares, ja no es van reunir més.
Aleshores, els vam canviar, per un dinar a casa amb els meus pares, la tia M, les ties (germanes del meu abuelo matern) i els abuelos que venien de Saragossa.
Amb els anys els meus abuelos també van desaparèixer, més tard ho varen fer les ties, i finalment ho va fer el meu pare.
Així que, va arribar un any, que només vam quedar la meva mare, la tia M i jo. Perquè E estava amb la seva família i X amb la família postissa.
L’any següent la cosa va ser pitjor, la meva mare tampoc va arribar al Nadal. E tampoc hi era. I el meu germà estava desaparegut a Huelva que no es sabia, si venia o no (no vam saber res d’ell fins passats els Nadals).
Es per tot això, que el Nadal no m’agrada.
Aquest, per a mi, significa la pèrdua gradual del meu vincle familiar.
Implica recordar que en el curt transcurs de 34 anys, tots s’han anat, han desaparegut, ja no hi són. Es durant aquest dies que més m’adono de lo soles que estem, i les poques ganes que tinc de pertànyer a grups nous, perquè ells també tard o d’hora desapareixeran.
