Tàber

Ja deu fer uns 22 anys, que cada matí, el meu pare em duia a l’escola.
Ho recordo, perquè em feia llevar mooolt aviat i desprès m’obligava a dutxar-me, vestir-me, rentar-me les dents i prendre’m la llet mentre ell es prenia un cocktel d’infusions (boldo, Maria Lluïsa, camamilla , menta poliol ...).
Després anàvem a buscar el cotxe, i trigàvem a fer-ho mes o menys quinze minut, perquè ell mai recordava on l’havia estacionat la nit anterior (això em posava dels nervis...)
Un cop dins el cotxe anàvem a buscar l’esmorzar, cada temporadeta a un forn diferent, em comprava la pasta més original que trobéssim: cargols de pa, figuretes de xocolata, ensaïmades en forma de cara.....
Un cop fet això començava el ritual de preguntar-me les taules de multiplicar.

-Maite, la de 2, la de 5 la del 8 la del 7 ara la del 9 però de baix cap a dalt.

I clar jo entusiasmada per a fer-ho bé.
Però el millor de tot d’aquest matins d’escola, era la tàctica que va seguir durant tota la EGB per a dur-me a l’escola a major de Sarria i arribar a la hora a treballar.
La historia consistia em que em transmetia certa afició sana a la competició, i m’encomanava una il·lusió increïble per ser la primera en arribar a l’escola.
I sempre quan el tornava a veure sempre em preguntava:

P:- Maite, hem arribat el primers avui??
M:- No avui han arribat 5 nens abans que jo ;-(

Des de fa uns anys que sempre hi penso, jo vivia amb molta il·lusió això de ser la primera en arribar al pati, i em llevava aviat, em vestia, rentava les dents, prenia la llet més ràpid i mai no vaig pensar que fos perquè ell tenia pressa.El meu pare era el rei per transmetre il·lusió per les coses més petites, perquè el primer en tenir-la era ell. Demà fa 2 anys que el vaig perdre i l’enyoro tan com el 27-10-2004. Un petó estiguis on estiguis.