jueves, octubre 26, 2006

Tàber

Ja deu fer uns 22 anys, que cada matí, el meu pare em duia a l’escola.
Ho recordo, perquè em feia llevar mooolt aviat i desprès m’obligava a dutxar-me, vestir-me, rentar-me les dents i prendre’m la llet mentre ell es prenia un cocktel d’infusions (boldo, Maria Lluïsa, camamilla , menta poliol ...).
Després anàvem a buscar el cotxe, i trigàvem a fer-ho mes o menys quinze minut, perquè ell mai recordava on l’havia estacionat la nit anterior (això em posava dels nervis...)
Un cop dins el cotxe anàvem a buscar l’esmorzar, cada temporadeta a un forn diferent, em comprava la pasta més original que trobéssim: cargols de pa, figuretes de xocolata, ensaïmades en forma de cara.....
Un cop fet això començava el ritual de preguntar-me les taules de multiplicar.

-Maite, la de 2, la de 5 la del 8 la del 7 ara la del 9 però de baix cap a dalt.

I clar jo entusiasmada per a fer-ho bé.
Però el millor de tot d’aquest matins d’escola, era la tàctica que va seguir durant tota la EGB per a dur-me a l’escola a major de Sarria i arribar a la hora a treballar.
La historia consistia em que em transmetia certa afició sana a la competició, i m’encomanava una il·lusió increïble per ser la primera en arribar a l’escola.
I sempre quan el tornava a veure sempre em preguntava:

P:- Maite, hem arribat el primers avui??
M:- No avui han arribat 5 nens abans que jo ;-(

Des de fa uns anys que sempre hi penso, jo vivia amb molta il·lusió això de ser la primera en arribar al pati, i em llevava aviat, em vestia, rentava les dents, prenia la llet més ràpid i mai no vaig pensar que fos perquè ell tenia pressa.El meu pare era el rei per transmetre il·lusió per les coses més petites, perquè el primer en tenir-la era ell. Demà fa 2 anys que el vaig perdre i l’enyoro tan com el 27-10-2004. Un petó estiguis on estiguis.

martes, octubre 10, 2006

Enero en la Playa (Facto de la Fe y Flores Azules)

Y tu piel es blanca, como esta mañana de Enero. Demasiado hermosa como para ir a trabajar. Y sin pestañear, hablamos con el jefe un cuento chino. Y como niños nos volvemos a acostar. Se supone que debía ser fácil ¿Tienes frío? Pero a veces, lo hago un poco difícil. Perdón. Suerte que tú ríes y no te enfadas. Porque eres más lista y menos egoísta que yo ¿Todavía tienes frío? Bueno. Cierra los ojos un minuto que te llevo a un lugar:

Imagina una calita.
Yo te sirvo una clara.
Es verano y luce el sol.
Es la costa catalana.
Y estamos tranquilos, como anestesiados.
Después del gazpacho nos quedamos dormidos.
Mirando el Tour de Francia
en la típica etapa donde Lance gana imponiéndose
al spring con un segundo de ventaja en el último suspiro,
colgándose a sus hombros el maillot amarillo.
De nuevo el chiringuito.
Un bañito.
Helado de pistacho y partida al futbolín.
Lanzamos unos frisbis.
Jugamos unas cartas.
Y acabamos cenando sardinas y ensalada.
Bebemos, dorados. Hablamos, callados.
La luna. La sal.
Tus labios, mojados. Me entra la sed y pido una copa.
Y España se queda en cuartos, en la Eurocopa..........
Pero nos da igual. Hoy ganaremos el Mundial.
Subimos a casa.
Hacemos el amor y sudamos tanto que nos deshidratamos.
El tiempo se para.
El aire no corre.
Mosquitos volando y grillos cantando.
Y tú a mi lado, muriendo de sueño.
Cansada. Contenta.
Me pides un cuento y yo te lo cuento.
Mas bien lo invento.
Te explico que un niño cruzó el Universo,
montado en un burro con alas de plata.
Buscando una estrella llamada Renata,
que bailaba salsa
con un asteroide llamado Julián Rodríguez de Malta.
Malvado. Engreído. Traidor forajido.
Conocido bandido
en la Vía Láctea
por vender estrellas independientes
a multinacionales semiespaciales.
Y te duermes.

Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.
Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.
Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.
Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.
Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.

Al principio, como siempre, dormimos abrazados.
Y cuando ya suspiras, me retiro a mi espacio. Me gusta dormir solo. A tu lado de la cama. Esta cama. Hoy repleta de mantas. En esta mañana fría. Fría. Fría. Congelada.Congelada.

viernes, agosto 04, 2006

ENYORANÇA



[s. XV; de enyorar]

f Pena o dolor per l'absència, la pèrdua, d'alguna cosa o persona. Quan de tu s'allunya, d'enyorança es mor.

martes, febrero 28, 2006

AVUI JA FA UN ANY

Caminant cap a la feina, mentre deixava d’escoltar Amaral (si, si Amaral, E. m'ho va gravar a la i-pod i jo ho escolto) per Clap your hands, he passat per una pastisseria que a l’aparador tenia unes galetes rodones en forma de cara de pirata, ha estat aleshores quan he començat a recordar.

He recordat el matins dels 80s.

He recordat que cada matí em llevava molt aviat amb l’objectiu de ser la primera en arribar a l’escola. Evidentment, això no era idea meva però jo vivia aquesta competició com si ho fos...De fet, ara se que era la tècnica del meu pare, per poder-me deixar a l’escola a les 8:00h, una hora abans que comencessin les classes, i que jo estigués contenta amb la idea!!!

Ell i jo, sortíem de casa ven d’hora i començàvem a donar voltes intentant recordar on ell havia aparcat el cotxe el dia abans... Un cop el trobàvem, ens hi asseiem i ens dirigíem cap a un petit forn que hi havia darrera de la casa dels meu pares (com tot es canvi ja fa anys que aquest no hi és). Ell entrava i venia amb el meu esmorzar, una espècie d’ensaïmada de brioix que tenia una un somriure molt gran de crema, un nas de cirereta confitada i uns ulls de xocolata, i que era molt enganxosa perquè estava recoberta d’una capa de gelatina dolça.

Després em portava a l’escola tot preguntant-me les taules de multiplicar:

A veure M, la del set ( per a mi era la més difícil i per això sempre me la preguntava), ara al revés, ara saltejada, quan enfilàvem pel club de tenis i veiem el Liceu Francés ja sabia que em quedava només passar el parc de l’oreneta per a deixar de passar aquella estona amb ell.

Avui fa un any que el malson del 27 d’octubre es va repetir i encara ara no me’l acabo de creure.

Un petó als dos.

M.

miércoles, enero 25, 2006

LES TARDES DE CADA DIA


De vegades, per no dir sempre, trobo a faltar a la meva mare.

A ella l’anava a veure els dimarts i dijous abans de dansa, o les tardes que no tenia dansa....

Trobo a faltar, el xerrar i xerrar sobre avui m’ha passat això, ahir em va passar allò, mira que ha fet la MJ, avui m’he enfadat amb la M.....

Trobo a faltar el poder fer aquesta xerrera, ara no la faig amb ningú, no sé no puc, no és el mateix..... I encara més, trobo a faltar el seu posat de no fer-me cas del tot, perquè estava mirant la sèrie marujil del moment, fins i tot enyoro la meva rabieta, dient-li.:

Vols parar!!!! No m’estàs escoltant!

Aleshores ella repetia la última frase que li havia dit, i jo li deia:

Si em sents però no m’escoltes!!!!!!

Ella reia, amb aquell riure que en aquell moment jo no valorava, però que en el fons omplia la sala.
La recordo, allí petiteta, perque era petiteta com jo, asseguda al sofà sense que els peus li arribessin a terra, recordo asseure’m a les seves cames, tot lo gran que sóc ara i “achuchar-la”, “achuchar-la” molt, tan que a vegades no la deixava respirar, i ella reia i reia i deia aquella frase que em fa pensar sempre en ella:

Ji, ji, ja, ja desde luego M malo si estás contenta malo si estás enfadada.

Ara arriben les tardes de dilluns, de dimarts, de dimecres de dijous de divendres.... I ningú m’espera a casa d’ells dos, la casa és buida, freda, el seu calor ha marxat, és la mateixa casa, però no ho és, falta la meva mare fent mitja, asseguda la banda esquerra del sofà, amb la llum de la tauleta i la tele encesa, amb el Homer al seus peus (abans ell també estava més tranquil), i amb la seva indiferència acollidora, que la va fer durant tants anys tan bona mare.