Sento que m’acaben de robar 4 anys de la meva vida

Feia temps que pensava que no podia patir més, que en aquest món res em faria tant de mal com que la mort s’emportés als meus pares.

Però el dolor té mil maneres de manifestar-se.

El dolor que sento en aquests moments no és com el que vaig sentir els dies de les seves morts; aquell dolor era més sord, més dur, més constant.

El dolor que sento ara és més intens, més punyent més rabiós.

Perquè és el dolor de la impotència, de l’engany, de la tristesa de tenir la certesa de aquell a qui has estimat tant, per qui haguessis donat la teva vida, aquell amor que per a tu havia estat incondicional, no era bidirecional; com a mínim en el sentit en el que tu et dones.

És el dolor d’haver donat molt, sense intenció de rebre res a canvi, però havent rebut únicament l’engany constant i l’estafa. Acabant essent la persona menys valorada, per aquell que per a tu era tot el teu món.

Disculpant sempre les seves desatencions, pensant que aquestes eren fruit de que E era com ell era.

Però NO!!!

Les desatencions eren fruit del fet de saber que jo hi era, de saber que jo era incondicional, que sempre estava allí. Això a E el feia sentir tranquil, el feia sentir que dient una tontuna, o fent me riure era suficient. No calia fer-me regals si estava trista, no calia escoltar-me si plorava, no calia tenir detalls si no els demanava, no calia ajudar-me econòmicament amb tots els problemes que jo tenia si no ho demanava jo explícitament...

JO CREIA QUE E ERA AIXÍ, I HO DISCULPAVA, PERQUÈ E EM FEIA RIURE.

Fa 4 anys, després de haver tallat i estar clamant pel seu perdó. Vaig veure per primera vegada amb els meus ulls els seu engany. L’engany amb algú que una tarda de diumenge es va presentar a casa seva buscant-lo quan jo hi era.

Ho vam parlar, ho vaig entendre, vaig perdonar i vàrem seguir de nou. Però mai més va ser el mateix, jo em vaig tornar més exigent, i ell defugia les meves exigències.
Mai més va ser igual, pot ser si que la relació va créixer en sentiment del que jo creia que era amor, quan només era costum i comoditat per part seva.

Jo no entenia, perquè E mai volia estar amb mi intmament, no sabia que passava, preguntava i no hi havia, de fet encara no hi ha, resposta.
M’he sentit tan sola, a tots nivells, m’he sentit soltera amb parella, he sentit que jo no volia estar amb ningú (que per cert, no m’han faltat possibilitats), perquè el meu cor només pertanyia a una persona, que era E .

Jo havia de buscar alguna explicació al fet que E tingués un desinterès físic en mi, tant gran. Per aquest motiu, em vaig tornar desconfiada, ho mirava tot, ho regirava tot, hi havia èpoques de més calma. Però quan jo trucava a E per veure si venia a sopar, ell no l’agafava i es presentava a les tantes de la nit sense ni haver-me tornat la trucada; creia embogir. En aquelles ocasions trobava moltíssims indicis d’enganys, que ell justificava i que jo creia, perquè realment (de fet ara ja no sé que pensar) estava o em feia sentir molt paranoica, no podia pensar que res de tot allò fos veritat, perquè estava convençuda de que el coneixia.

Però fa poc, el vaig deixar, ho vaig fer perquè m’agradava algú, necessitava aclarir-me, necessitava saber si realment lo nostre estava tan mort com jo creia o no.

E mai va intentar rescatar-me, jo no devia valer prou per ell, no ho va intentar ni com amiga, ni com a parella, ni com amant ni com a persona. Qualsevol dels contactes que teníem, eren per part meva.

Fins que fa un parell de dies, que vaig saber que E havia enviat a una altra E un ram de 30 roses el dia de sant Jordi. Ja veus, ho podia fer, ja no sortíem no?

El vaig trucar i vaig tornar amb les preguntes, ell em va explicar que havia estat una amant amb la que havia tingut un rotllo fa 2 anys, que no era ningú important, però que seguia mantenint contacte amb ella, i que últimament aquesta noia estava trista i que per això li havia enviat les flors.

Em vaig sentir la persona més desgracia del món, perquè E no m’ha fet mai un regal d’aquest tipus quan estic trista, estava trista? Perquè si jo el trucava plorant, ell no m’enviava 30 roses sinó que arribava més tard a casa? Perquè no em feia mai regals el dia de reis, del meu aniversari de festes varies...

Com és que, a mi que m’estima tant, no té cap atenció?
Per comptes si les té amb algú a qui s’ha follat “puntualment” mentre sortia amb mi? Concretament se la ha tirat (un a o varies vegades) en el moment que es van morir els meus pares, més concretament mentre no volia tenir relacions amb mi.
I com és que E estranyament, sense cap motiu en concret, com per allò de l’atzar ha decidit mantenir el contacte durant dos anys amb ella i ser el seu cònsol ara quan ella (que no és ningú) està trista?

Com és que algú que no és important per a E ho sembla tant, i algú que en teoria si ho era no ho sembla gens?

Tinc la sensació de que m’han pres quatre anys de la meva vida, que me’ls han robat de cop. Descobrir que importes tan poc a algú que a tu t’ha importat tant, em fa sentir, a part de molt estúpida, molt trista.

E jo no se si et mereixo, la veritat, el que sí sé és que tu a mi no em mereixes.

Ara només espero que el meu SOL, aquell que de tant en tant veig sortint de la muntanya de Montjuïc, a través de la finestra del pis on estic ara instal·lada, en el que només hi tinc un matalàs, una estora i una burra, comenci (com més aviat millor) a il·luminar amb la seva força estiuenca, la meva vida, tan fosca ara per ara.