El pinyolet madur

Hi havia una vegada un nen petitet, petitet, com un pinyolet.
Que no parava de queixar-se de ser petitet:

Mira que sóc petitet i ningú em vol...
Mira que sóc petitet i no m’estima ningú, amb lo que estimo jo a tothom...
Mira que sóc petitet i ningú m’ajuda, per això ho faig tot solet...

Es queixava tant de la seva estatura, i s’alimentava tan de la pena que feia sentir en els altres de la seva situació, que poc a poc va començar a créixer als seus propis ulls.

Primer va arribar a la mida d’una oliva, després d’un préssec, va fer-se gran com un meló. Finalment, tan va augmentar de mida, tan gran es va sentir, i tan poc va quedar de l’essència d’aquell nen dolç i insegur que constantment reclamava atenció, que es va dissoldre en l’ambient fins a convertir-se en aroma.

Era un aroma dolç a l’inici, però agre i pútrid quan més s’hi penetrava. Aquest aroma arribava a tots els humans; i al igual que feia quan era pinyolet els reclamava atenció per a no sentir-se sol.
Per a agradar-los, era molt dolç i afruitat a l’inici i s’oferia totalment. Tot i que el que oferia, no tenia fonament. No era clar, perquè l’únic propòsit que perseguia amb tot això era agradar, sense importar-se a si mateix, ni importar-li las seves renuncies, perdent-se en la seva manca de capacitat d’interiorització i principis, tot estava justificat per a no sentir-se pinyolet.

Al final, l’únic propòsit de tot allò, era alimentar-se de l’admiració que creia que despertava el seu aroma agradable; per això l’emetia amb força i cada vegada d’una manera més intensa; perquè per més que l’afalagués aquell al que se li havia insinuat per davant del nas, per a ell no era suficient; tenia la necessitat de sentir més vegades que era el millor aroma que mai ningú no havia respirat.

Però no s’adonava, i no sabia que, no es poden emetre tones d’aroma dolç, sense que aquests s’acabi podrint. Per això, en un moment donat, quan la manca de contingut i d’essència revolava sobre el nas de qui l’olorava, i l’ensumador renegava d’aquella ferum a pútrida, ell ho associava a enveja de la seva meravellosa olor, i acusava als altres de no saber emetre i dissipar olors tan encisadors com els seus que agradessin tan a tothom.

El que ell mai no entendria, era que els olors s’adapten, i que hi ha nassos, que no saben olorar més d’un aroma alhora, per això només volen olorar allò que reconeixen com a conegut i que els ha embriagat des de la primera vegada que va ser olorat.
D’altra banda, hi ha nassos que per a acontentar olfactors amb poques glàndules olfactives, prefereixen adaptar-se als olor forts que moure’s a buscar o potenciar altres essències més denses que complementin als aromes dolços....

Fins que un dia el pinyolet, es va llevar i no va trobar cap nas a qui encisar.
Primer es va entristir, més endavant, es va adonar, que la seva olor era massa perfumada i va començar a enyorar al pinyolet. Aquell pinyolet petit, però fort i robust, dens i consistent, intrencable, amb fonament, amb valors, amb idees molt millors i més intenses que les dels vapors aromàtics. Per un moment, va desitjar tornar a ser pinyolet, però romandre entre la família de pinyols no el va encisar i va preferir seguir entrant en les foses nasals dels humans, per a que ells l’inspiressin i l’acabessin expulsant del seu nas.