M i "l'home-noi"

Avui he somiat que vivia en una casa abandonada, una casa sense sostre i amb les parets sense pintar.
He somiat que estava tancada entre uns murs gruixuts, de pedra, freds.
Estava envoltada per unes parets d’un blanc brut, escamat, en les que per sota del blanc es deixaven veure restes de pintura groga, blau cel, verd hospital...
Era fosc, i no sé molt bé si era de nit o de dia. Recordo una finestra profunda, que s’anava estrenyent a mida que avançava cap a la llum que lluitava per entrar des del carrer a través d’aquest mur dur i dens....

A la cambra on estàvem els tres, només hi havia sobre el terra fred de ciment esquerdat, un matalàs de llana, a ratlles sense llençols; una taula coixa, petita, de fusta rosegada pels corcs, d’un marró molt envellit pel pas del temps.
També hi havia una cadira, de fusta semblant a la de la taula, però d’un marró més rogenc.
Allí s’asseia ell, blanc com la cera, amb uns pocs cabells grisos, la barba sense afaitar i també força grisa.
Estava quiet, llegint el diari, impertorbable.
Semblava carent d’ànima, d’esma o de sentiments. Contrastava amb la rialla, dolça, viva, juganera, alegra d’una nena, de no més de 3 anys, que portava un vestidet de flors roses, petites, amb un estampat viu però poc clar.
Jo estava estesa al catre, callada. Com morta em contemplava l’escena.
S’escoltava un silenci gèlid, esfereïdor, tan fred i fosc com la cambra, que només es trencava, de tan en tant, per les corredisses, la rialla a la veu aguda de la nena dels cabells a lo garçon.
Ella saltava al voltant seu, el molestava, però “l’home-noi” no aixecava la vista de les pàgines d’esports.
Aleshores, corria cap al matalàs a ratlles i em mirava, acostava la seva carona alegra, feliç i riallera a les meves galtes calentes però de color de la cendra. Em mirava i emetia un petit xiscle ensordidor, un esclat de calor que contrastava amb la freda escena.
Després, tornava a moure els seus peuets descalços, tous, petits i bruts, fins que s’acostava a ell, i el mirava callada, seria, muda; esperant que ell digués quelcom.
Així, una i una altra vegada.
De sobte, els llavis de “l’home-noi” van mussitar quelcom, que jo no podia i no intentava sentir, però ella va obrir els seus ulls grossos, foscos, alegres, plens de vida, tan com va poder, i el va mirar embadalida, amb estima, amb admiració; les guspires a la seva mirada denotaven l’amor que li professava.
Instantàniament, va córrer cap a mi, com havia fet les altres vegades, però aquesta vegada entre les seves rialles, jo escoltava el xiuxiueig d’una cantarella. Jo no vaig poder desxifrar els mots de la cantarella fins que ella va estar pràcticament sobre meu. La nena saltava sobre el llit, o del llit a terra, o corria davant meu i deia:

Lalalalala....Parles barroer, i no m’agrada. Parles barroer, i no m’agrada. Parles barroer, i no m’agrada. Lalalalalala...
Lalalalala....Ets brusca, els teus mots i certs actes m’incomoden. Ets brusca, els teus mots i certs actes m’incomoden. Ets brusca, els teus mots i certs actes m’incomoden. Lalalalala...
Lalalalala...T’has de guanyar el respecte del que t’envolten si vols que et respectin. T’has de guanyar el respecte del que t’envolten si vols que et respectin. T’has de guanyar el respecte del que t’envolten si vols que et respectin. Lalalalala....

Jo la mirava estranyada, trista, amb el ulls mig tancats, perquè no eren prou forts per ser oberts. Aleshores li vaig preguntar:

Tu penses això de mi?

Ella, va moure el cap d’un costat a l’altre, com fent que no, i la seva cara va deixar veure el seu gran somriure, que només mostrant-se enenyava les sevs dents rodones i perfectes. La nena va seguir fent que no amb el cap i va alçar el seu bracet, prim però ben format, assenyalant a “l’home-noi” que seguia assegut a la cadira, llegint el diari a les fosques i no s’havia adonat en cap moment de l’escena.