Nadal

Navidad, navidad, dulce navidad....
Mentre anava cap a la feina, per la gran via, on la fira de reis ja esta casi muntada; ha arribat a les meves oïdes aquesta cantarella.
Provenia d’una veu petiteta, dolça ,de nen.
M’he girat.
I a l’altra vorera, he vist tres mare joves, vaja de la meva edat, amb tres carretons de nen petit, ens els que hi estaven ubicats sota un munt de roba (bufanda barret, jersei, abric, guants, manteta....) uns ullets i unes veuetes alegres que eren qui cantaven aquesta cançó.
Immediatament, he fet un viatge astral a la meva infantesa.
Aquella en la que els Nadals encara m’agradaven.
He recordat, com m’agradava anar a casa del meu avi, a dinar sopa i carn d’olla.
Al carrer Robrenyo, en un primer pis. Al que per entrar es picava a un timbre que feia quelcom com breeebbreeeeb, i des del primer pis es sentia la veu del tiet A, o la tieta E, que deien:
-Ja va...
Un d’ells estirava un cordill, que arribava fins a la porta i aquesta s’obria.
Allí estava, el meu avi M, tots els germans del meu pare amb les seves parelles i els meus cosins.
Ens ajuntàvem una bona colla, en un menjador molt petit, d’una casa vella, llarga i freda, però que aquell dia, malgrat les diferències, s’escalfava d’alegria, rialles i nens petits.
El millor moment era quan tots els nens, un mínim de 5, esperàvem darrera d’una porta, amb uns pals per a picar sobre d’una caixa de fusta, esperant que aquesta cagués caramells, confits, sobres plens de soldadets, de cowboys, de nines o de paracaigudistes, tots ells de plàstic.
Però això va acabar.
Un bon dia, els germans dels meus pares, ja no es van reunir més.
Aleshores, els vam canviar, per un dinar a casa amb els meus pares, la tia M, les ties (germanes del meu abuelo matern) i els abuelos que venien de Saragossa.
Amb els anys els meus abuelos també van desaparèixer, més tard ho varen fer les ties, i finalment ho va fer el meu pare.
Així que, va arribar un any, que només vam quedar la meva mare, la tia M i jo. Perquè E estava amb la seva família i X amb la família postissa.
L’any següent la cosa va ser pitjor, la meva mare tampoc va arribar al Nadal. E tampoc hi era. I el meu germà estava desaparegut a Huelva que no es sabia, si venia o no (no vam saber res d’ell fins passats els Nadals).
Es per tot això, que el Nadal no m’agrada.
Aquest, per a mi, significa la pèrdua gradual del meu vincle familiar.
Implica recordar que en el curt transcurs de 34 anys, tots s’han anat, han desaparegut, ja no hi són. Es durant aquest dies que més m’adono de lo soles que estem, i les poques ganes que tinc de pertànyer a grups nous, perquè ells també tard o d’hora desapareixeran.

Platoon

Chris Taylor: [voiceover] I think now, looking back, we did not fight the enemy; we fought ourselves. The enemy was in us. The war is over for me now, but it will always be there, the rest of my days. As I'm sure Elias will be, fighting with Barnes for what Rhah called "possession of my soul." There are times since, I've felt like a child, born of those two fathers. But be that as it may, those of us who did make it have an obligation to build again. To teach to others what we know, and to try with what's left of our lives to find a goodness and a meaning to this life.

http://es.youtube.com/watch?v=j7uiHDCrFHU

M i "l'home-noi"

Avui he somiat que vivia en una casa abandonada, una casa sense sostre i amb les parets sense pintar.
He somiat que estava tancada entre uns murs gruixuts, de pedra, freds.
Estava envoltada per unes parets d’un blanc brut, escamat, en les que per sota del blanc es deixaven veure restes de pintura groga, blau cel, verd hospital...
Era fosc, i no sé molt bé si era de nit o de dia. Recordo una finestra profunda, que s’anava estrenyent a mida que avançava cap a la llum que lluitava per entrar des del carrer a través d’aquest mur dur i dens....

A la cambra on estàvem els tres, només hi havia sobre el terra fred de ciment esquerdat, un matalàs de llana, a ratlles sense llençols; una taula coixa, petita, de fusta rosegada pels corcs, d’un marró molt envellit pel pas del temps.
També hi havia una cadira, de fusta semblant a la de la taula, però d’un marró més rogenc.
Allí s’asseia ell, blanc com la cera, amb uns pocs cabells grisos, la barba sense afaitar i també força grisa.
Estava quiet, llegint el diari, impertorbable.
Semblava carent d’ànima, d’esma o de sentiments. Contrastava amb la rialla, dolça, viva, juganera, alegra d’una nena, de no més de 3 anys, que portava un vestidet de flors roses, petites, amb un estampat viu però poc clar.
Jo estava estesa al catre, callada. Com morta em contemplava l’escena.
S’escoltava un silenci gèlid, esfereïdor, tan fred i fosc com la cambra, que només es trencava, de tan en tant, per les corredisses, la rialla a la veu aguda de la nena dels cabells a lo garçon.
Ella saltava al voltant seu, el molestava, però “l’home-noi” no aixecava la vista de les pàgines d’esports.
Aleshores, corria cap al matalàs a ratlles i em mirava, acostava la seva carona alegra, feliç i riallera a les meves galtes calentes però de color de la cendra. Em mirava i emetia un petit xiscle ensordidor, un esclat de calor que contrastava amb la freda escena.
Després, tornava a moure els seus peuets descalços, tous, petits i bruts, fins que s’acostava a ell, i el mirava callada, seria, muda; esperant que ell digués quelcom.
Així, una i una altra vegada.
De sobte, els llavis de “l’home-noi” van mussitar quelcom, que jo no podia i no intentava sentir, però ella va obrir els seus ulls grossos, foscos, alegres, plens de vida, tan com va poder, i el va mirar embadalida, amb estima, amb admiració; les guspires a la seva mirada denotaven l’amor que li professava.
Instantàniament, va córrer cap a mi, com havia fet les altres vegades, però aquesta vegada entre les seves rialles, jo escoltava el xiuxiueig d’una cantarella. Jo no vaig poder desxifrar els mots de la cantarella fins que ella va estar pràcticament sobre meu. La nena saltava sobre el llit, o del llit a terra, o corria davant meu i deia:

Lalalalala....Parles barroer, i no m’agrada. Parles barroer, i no m’agrada. Parles barroer, i no m’agrada. Lalalalalala...
Lalalalala....Ets brusca, els teus mots i certs actes m’incomoden. Ets brusca, els teus mots i certs actes m’incomoden. Ets brusca, els teus mots i certs actes m’incomoden. Lalalalala...
Lalalalala...T’has de guanyar el respecte del que t’envolten si vols que et respectin. T’has de guanyar el respecte del que t’envolten si vols que et respectin. T’has de guanyar el respecte del que t’envolten si vols que et respectin. Lalalalala....

Jo la mirava estranyada, trista, amb el ulls mig tancats, perquè no eren prou forts per ser oberts. Aleshores li vaig preguntar:

Tu penses això de mi?

Ella, va moure el cap d’un costat a l’altre, com fent que no, i la seva cara va deixar veure el seu gran somriure, que només mostrant-se enenyava les sevs dents rodones i perfectes. La nena va seguir fent que no amb el cap i va alçar el seu bracet, prim però ben format, assenyalant a “l’home-noi” que seguia assegut a la cadira, llegint el diari a les fosques i no s’havia adonat en cap moment de l’escena.

La Compra

Abans d’ahir, vaig haver d’anar al supermercat, perquè com deia E: el ratolí de la nevera estava apuntant-se al cap amb una pistola.

La historia és que, momentàniament han tret el Mercadona que hi havia al costat de casa, crec que el tornen a obrir a finals d’agost. Menys mal, perquè això d’haver d’anar a comprar al Caprabo de Rocafort o al Sorlisdiscau de Gran Via em mata. Qualsevol dels dos esta massa lluny de casa per a que jo carregui molta cosa.

Crec que al final m’hauré de comprar un carro perquè amb les bosses em moro....
Bé doncs dimarts passat vaig anar al Sorlisdiscau, ara feia dies que no feia la compra, bé per variar els meus braços només van donar per begudes esmorzars i algun sopar.

Vaig començar amb les Coca-colites, aquestes, el formatge Havarti i el pernil dolç, són imprescindibles per a sopar, les poques nits que sopo a casa. (procuro quedar amb algú cada nit, perquè no m’agrada gens estar sola al pis... em panseixo)
Pa Bimbo, per els biquincitos o les torradetes del matí, no em calia, encara en tenia de l’última vegada que vaig anar al supermercat.

Després d’això vaig anar a per els esmorzars, qui em coneix, sap que no puc passar sense aquest àpat. E sempre deia que m’agafava mal de cap si no em prenia el cafè només llevar-me. Així que em vaig acostar a la prestatgeria d’enfront de la nevera dels iogurts, i vaig agafar el meu cafetonet, o millor dit els seu succedani (Marcilla soluble) que em desperta cada matí, després la llet, vaig emportar-me 4 tetrabricks perquè amb tot el que duia no podia carregar res més, i malgrat que tenia pa Bimbo per a les torrades amb mantega que prenc al matí, vaig pensar que podia comprar doowaps o galetes, així que vaig caminar fins a la secció de magdalenes i galetes...

I aleshores em va passar, vaig mirar la prestatgeria dels dolços i allí estaven les galetes Diver, mirant-me, rient com tantes altres vegades ho havien fet, dient-me :
Compra, compra que a k li encanten...El somriure de les galetes es va clavar al meu pit, el nus a la gola em va fer mal de tant que m’oprimia. Finalment, vaig agafar unes magdalenes amb xispetes de xocolata i vaig marxar ràpidament a la cua de la caixa, vaig pagar, per cert que el Sorlisdiscau em va semblar car, i vaig carregar tres bosses i 4 litres de llet fins a casa.

Diputació 80

Perqué no ho enteneu, perqué em dieu que m'il.lusioni amb el pis, que és normal tenir tants desajustament i material espatllat al principi? Rentadora, cadira sense pota, mobles que no vull... Factura de la llum erronea que he de pagar i no del temps que porto...
Perqué em dieu que m'ilusioni amb això.????

Quan jo només veig que HE INCREMENTAT els problemes que tinc normalment?

Problemes derivats de gestinoar tres vides ingestionables i 2 morts inacabables, 2 pisos (ara tres) amb coses a reparar constantment, amb denuncies del veins inacabables, etc

Perque voleu que m'ilusioni amb això? Pot ser perqué vosaltres només gestioneu la vostra de vida?

MJ tu no has tingut mai problemes de diners i encara menys familiars...

No tinc més ganes de parlar amb advocats, gestors, personal de l'administració, lampistes, llogaters, veïns, inquilins ara només em falta haver de parlar amb propietaris... I com a mínim 2 cops per setmana.
Pq dieue que és normal.
En aquests moments odio el pis on visc, odio el seu lavabo, la llum de la cuina, el soroll del carrer diputació, el veí que escolta el cara el sol, las 2 habitacions sense llum, les claus de les que no puc fer mai copies , l'olor a gos i humitat que es nota al entrar, les cadires de quadrets.
Odioals que opinen sobre el mobles que te el pis i dieuen que els podria llençar qui no entenen, pq no me'ls deixen tirar, sort que els tinc pq sino ni això tindria.

Em sento cansada, mai trobaré el meu lloc, el problema deu ser més inter que espaial!

Quin horror no em trobo.