TOVALLOLES

Hola M t’he robat les tovalloles, aquelles que tenies a l’armari des de que et vas casar i que no havies fet servir mai.

Si aquelles blanques que, tenen brodat, una en color groc i una altre en color verd V.R.

També t’he robat altres tovalloles, però aquestes són les que especialment em recoden a tu.

M’hi fan pensar perquè recordo, que de petita no les podia fer servir, jo no entenia perquè tenies tantes tovalloles blanques noves que no podíem utilitzar a casa. Ara finalment, que tu no hi ets, i tot i que per a mi haurien de tenir brodat M.A en comptes de V.R., les faig servir jo.

També em vas acostumar a tenir moltes calcetes, i ara m’he convertit en una maniàtica de les calcetes sense estrenar.

Recordo que em compraves calcetes Avet de ratlletes primes i claretes en color blau cel i blanc o rosa i blanc. Aleshores, arribàvem a casa i les guardàvem al calaix juntament amb les velles. Tard o d’hora, arribava un dia consideraves que les velles eren suficientment antigues com per ser substituïdes per les que estaven dintre de la seva capceta de cartró. Aquell dia, no se perquè, em feia molta il·lusió estrenar-les.

Ara encara ho faig, compro calces i les guardo en les seves bosses o capses i el dia que en tinc ganes les estreno...

Quines coses...
Ara a la casa buida nova, hi penso molt en les tovalloles, en les calces i en les hores mortes que em queden entre la feina i la dansa. Abans quan estàveu, les invertia en anar a casa a veure’t, i així explicar-te els problemes que tenia. Ara que el dia a dia se’m fa pesat, perquè tinc moltes coses a explicar, vaig al pis buit del poble sec, m’assec al matalàs i recordo quan aquestes estones les invertia en els teus consells o les teves bronques. I saps que? M’adono de quan et necessito i de quan et trobo a faltar....

M'he perdut

No sé on sóc.
M’he perdut.
Definitivament estic perduda, més perduda que mai, estic tan perduda que ni em trobo.
Mai hagués pensat en tornar a estar així, feia anys que no em sentia tan desgraciada.
Ni tan sols quan us vau morir vaig sentir tanta desorientació, pot ser sí vaig sentir un gran dolor, però no vaig sentir això que sento ara, que es tan estrany que ni sé que sento.
M’he enlluernat per un raig de llum de bombeta de trenta wats directa als ulls?
He escapat de la dolorosa soledat, per caure en el buit enganyós?
He confós desesperació per coratge?
Sóc injusta, pot ser sempre ho he estat, però no trobo, no trobo res que em torni la calma.
Ningú no ho nota, ningú no ho sap.
Només tu.

L'habitació de l'armari

Avui m’he llevat a l’habitació del armari, ja porto tres setmanes llevant-me a l’habitació de l’armari. (Clar, que ho he triat jo...)

I sort que la tinc, sort de la meva companya de pis, que m’ha posat un llitet taronja en aquesta cambra, en el lloc on abans tenia una sisi que ha hagut de passar al menjador, per a que jo em pugui estar a l’habitació de l’armari.

Es una cambra molt petita, que te una finestra perfectament recoberta per una cortina de fustes molt mona. Això sí, la V i el G m’han dit que no em canvií amb la llum encesa, perquè des de fora qualsevol veí, que vagi a treure les escombraries, veurà com em despullo.

De fet, l’altre dia em van fer una demostració, jo i la V vam sortir al replà de l'escala, mentre el G feia tontunes en aquesta cambra, la veritat és que es podia veure perfectament la petita piga que té ell al costat d’un ull.

Però cada nit quan hi arribo, després de dansa, m’oblido de canviar-me amb la llum apagada.

Arribo, em trec les botes, em poso el pijama, i aleshores bé el pitjor, obro l’armari, (que curiós que estigui ara a l’habitació de l’armari, perquè de petita quan tenia un problema, una rabieta, o m’enfadava amb algú de casa, sempre m’encongia i m’amagava dintre de l’armari que hi havia a la meva habitació) i trec els mitjons dels gossets. Els agafo amb les dos mans, els miro, penso, recordo, m’enyoro molt i me’ls poso.

La melangia m’envaeix, la veritat no sé on sóc, només sé que ja no puc amagar-me per més temps a l’armari, necessito un lloc meu, necessito una llar on estar-m’hi.

Als matins, torno a guardar el mitjons de gossets al costat d’una capsa, on hi guardo els mitjons i les calcetes, els miro i em pregunto:
¿Estaré fent bé, no estarien millor al costat de la bossa de les cremetes, tirats entre el sofà i els coixins de la R?

Para JOTA

Els records ens fan reviure i ens ancoren al passat, les il·lusions futures ens enlairen cap al desconegut.

En un futur, les il·lusions futures acabaran convertint-se en records, que ens ancoraran en el que ara és present .

Jo no puc viure sense records; perquè són ells qui em fan veure el valor de les coses, són ells qui tot sovint , quan hi penso, em dibuixen un somriure.
Curiosament, només recordem les coses bones, dels que ens envolten o ens han envoltat, aquells moments que ens han fet riure, que ens han emocionat, que ens han fet plorar...
I si recordem coses desagradables, resulta meravellós veure que amb el temps la seva ridiculesa les ha convertit en anècdotes divertides, amb les que et pots acabar rient de tu mateix, per haver estat tan estúpid en un moment donat...

Per viure també necessito les il·lusions, perquè són elles les que em fan sentir viva, les que m’empenten i em droguen d’emoció i de vivències, són elles les que em neguitegen i fan posar la pell de gallina.

El joc entre les unes i les altres es la vida, perquè els records han estat il·lusions i les il·lusions en poc temps esdevindran records.

En 24 dies recordaré que fa 2 anys va nevar. Per a mi aquella neu va ser un regal, un regal que se li va fer a la meva mare; és per això que espero amb molta il·lusió que el proper dia 1 de març torni a nevar, per tal de reviure amb alegria la tristor d'aquell dia.

Tàber

Ja deu fer uns 22 anys, que cada matí, el meu pare em duia a l’escola.
Ho recordo, perquè em feia llevar mooolt aviat i desprès m’obligava a dutxar-me, vestir-me, rentar-me les dents i prendre’m la llet mentre ell es prenia un cocktel d’infusions (boldo, Maria Lluïsa, camamilla , menta poliol ...).
Després anàvem a buscar el cotxe, i trigàvem a fer-ho mes o menys quinze minut, perquè ell mai recordava on l’havia estacionat la nit anterior (això em posava dels nervis...)
Un cop dins el cotxe anàvem a buscar l’esmorzar, cada temporadeta a un forn diferent, em comprava la pasta més original que trobéssim: cargols de pa, figuretes de xocolata, ensaïmades en forma de cara.....
Un cop fet això començava el ritual de preguntar-me les taules de multiplicar.

-Maite, la de 2, la de 5 la del 8 la del 7 ara la del 9 però de baix cap a dalt.

I clar jo entusiasmada per a fer-ho bé.
Però el millor de tot d’aquest matins d’escola, era la tàctica que va seguir durant tota la EGB per a dur-me a l’escola a major de Sarria i arribar a la hora a treballar.
La historia consistia em que em transmetia certa afició sana a la competició, i m’encomanava una il·lusió increïble per ser la primera en arribar a l’escola.
I sempre quan el tornava a veure sempre em preguntava:

P:- Maite, hem arribat el primers avui??
M:- No avui han arribat 5 nens abans que jo ;-(

Des de fa uns anys que sempre hi penso, jo vivia amb molta il·lusió això de ser la primera en arribar al pati, i em llevava aviat, em vestia, rentava les dents, prenia la llet més ràpid i mai no vaig pensar que fos perquè ell tenia pressa.El meu pare era el rei per transmetre il·lusió per les coses més petites, perquè el primer en tenir-la era ell. Demà fa 2 anys que el vaig perdre i l’enyoro tan com el 27-10-2004. Un petó estiguis on estiguis.