AVUI JA FA UN ANY

Caminant cap a la feina, mentre deixava d’escoltar Amaral (si, si Amaral, E. m'ho va gravar a la i-pod i jo ho escolto) per Clap your hands, he passat per una pastisseria que a l’aparador tenia unes galetes rodones en forma de cara de pirata, ha estat aleshores quan he començat a recordar.

He recordat el matins dels 80s.

He recordat que cada matí em llevava molt aviat amb l’objectiu de ser la primera en arribar a l’escola. Evidentment, això no era idea meva però jo vivia aquesta competició com si ho fos...De fet, ara se que era la tècnica del meu pare, per poder-me deixar a l’escola a les 8:00h, una hora abans que comencessin les classes, i que jo estigués contenta amb la idea!!!

Ell i jo, sortíem de casa ven d’hora i començàvem a donar voltes intentant recordar on ell havia aparcat el cotxe el dia abans... Un cop el trobàvem, ens hi asseiem i ens dirigíem cap a un petit forn que hi havia darrera de la casa dels meu pares (com tot es canvi ja fa anys que aquest no hi és). Ell entrava i venia amb el meu esmorzar, una espècie d’ensaïmada de brioix que tenia una un somriure molt gran de crema, un nas de cirereta confitada i uns ulls de xocolata, i que era molt enganxosa perquè estava recoberta d’una capa de gelatina dolça.

Després em portava a l’escola tot preguntant-me les taules de multiplicar:

A veure M, la del set ( per a mi era la més difícil i per això sempre me la preguntava), ara al revés, ara saltejada, quan enfilàvem pel club de tenis i veiem el Liceu Francés ja sabia que em quedava només passar el parc de l’oreneta per a deixar de passar aquella estona amb ell.

Avui fa un any que el malson del 27 d’octubre es va repetir i encara ara no me’l acabo de creure.

Un petó als dos.

M.

LES TARDES DE CADA DIA

De vegades, per no dir sempre, trobo a faltar a la meva mare.

A ella l’anava a veure els dimarts i dijous abans de dansa, o les tardes que no tenia dansa....

Trobo a faltar, el xerrar i xerrar sobre avui m’ha passat això, ahir em va passar allò, mira que ha fet la MJ, avui m’he enfadat amb la M.....

Trobo a faltar el poder fer aquesta xerrera, ara no la faig amb ningú, no sé no puc, no és el mateix..... I encara més, trobo a faltar el seu posat de no fer-me cas del tot, perquè estava mirant la sèrie marujil del moment, fins i tot enyoro la meva rabieta, dient-li.:

Vols parar!!!! No m’estàs escoltant!

Aleshores ella repetia la última frase que li havia dit, i jo li deia:

Si em sents però no m’escoltes!!!!!!

Ella reia, amb aquell riure que en aquell moment jo no valorava, però que en el fons omplia la sala.
La recordo, allí petiteta, perque era petiteta com jo, asseguda al sofà sense que els peus li arribessin a terra, recordo asseure’m a les seves cames, tot lo gran que sóc ara i “achuchar-la”, “achuchar-la” molt, tan que a vegades no la deixava respirar, i ella reia i reia i deia aquella frase que em fa pensar sempre en ella:

Ji, ji, ja, ja desde luego M malo si estás contenta malo si estás enfadada.

Ara arriben les tardes de dilluns, de dimarts, de dimecres de dijous de divendres.... I ningú m’espera a casa d’ells dos, la casa és buida, freda, el seu calor ha marxat, és la mateixa casa, però no ho és, falta la meva mare fent mitja, asseguda la banda esquerra del sofà, amb la llum de la tauleta i la tele encesa, amb el Homer al seus peus (abans ell també estava més tranquil), i amb la seva indiferència acollidora, que la va fer durant tants anys tan bona mare.

MELANGIA

Avui m’he aixecat amb una espantosa melangia.....
Com és hivern i fa molt de fred cada matí, em costa més llevar-me, i cada matí es fa mes difícil sortir del llit, donat que a la casa on visc fa molt però molt de fred.
Normalment, cap allí a les 8:00h de matí, quan ja fa ben bé 45 minuts que el meu despertador està sonat intento llevar-me, però el fred m’immobilitza per complet, es aleshores quan començo a recordar....
Recordo, que fa tan sols cinc any, just abans de marxar a Sitges, jo em llevava cada matí a casa dels meus pares. La veu dolça del meu pare venia a avisar-me allí on o fos (jo tenia molts problemes per dormir aleshores i mai sabia on estaria dormint, al sofà, al meu llit o a l’habitació del meu germà).
Ell deia :

- M. Ja son les 8:00h ja pots venir al nostre llit.

Jo, m’aixecava gairebé sense obrir els ulls i m’anava directe a l’habitació dels meus pares i m’estirava entre ells dos. Uns cinc minuts desprès el meu pare s’aixecava i deia:

- M’afaito i t’aviso,

i així ho feia. Venia, em tocava l’espatlla i xiuxiuejava:

- Vinga M. que ja tens el bany calent....

Es per això, que ara que fa un any que no hi es, cada matí m’intento aixecar, i em costa per què penso:

-Avui el bany no me l’ha escalfat ningú!

M.

MERRY CHRISTMAS

La fuente

DSCN0107
Originally uploaded by MaiteAlay.

La fuente de la felicidad existe!!!!!!!
Pero está estropeada.