De vegades, per no dir sempre, trobo a faltar a la meva mare.
A ella l’anava a veure els dimarts i dijous abans de dansa, o les tardes que no tenia dansa....
Trobo a faltar, el xerrar i xerrar sobre avui m’ha passat això, ahir em va passar allò, mira que ha fet la MJ, avui m’he enfadat amb la M.....
Trobo a faltar el poder fer aquesta xerrera, ara no la faig amb ningú, no sé no puc, no és el mateix..... I encara més, trobo a faltar el seu posat de no fer-me cas del tot, perquè estava mirant la sèrie marujil del moment, fins i tot enyoro la meva rabieta, dient-li.:
Vols parar!!!! No m’estàs escoltant!
Aleshores ella repetia la última frase que li havia dit, i jo li deia:
Si em sents però no m’escoltes!!!!!!
Ella reia, amb aquell riure que en aquell moment jo no valorava, però que en el fons omplia la sala.
La recordo, allí petiteta, perque era petiteta com jo, asseguda al sofà sense que els peus li arribessin a terra, recordo asseure’m a les seves cames, tot lo gran que sóc ara i “achuchar-la”, “achuchar-la” molt, tan que a vegades no la deixava respirar, i ella reia i reia i deia aquella frase que em fa pensar sempre en ella:
Ji, ji, ja, ja desde luego M malo si estás contenta malo si estás enfadada.
Ara arriben les tardes de dilluns, de dimarts, de dimecres de dijous de divendres.... I ningú m’espera a casa d’ells dos, la casa és buida, freda, el seu calor ha marxat, és la mateixa casa, però no ho és, falta la meva mare fent mitja, asseguda la banda esquerra del sofà, amb la llum de la tauleta i la tele encesa, amb el Homer al seus peus (abans ell també estava més tranquil), i amb la seva indiferència acollidora, que la va fer durant tants anys tan bona mare.
